anartist

Recientes

Entradas recientes en los blogs de Anartist

from escric

Va ser un dia com avui, enterbolit, humit i dispers. – o pot ser era invers?

Na Jordina, fornida i ben plantada, cavalcava decidida a la cacera d'un fogós i famolenc cavaller que havia segrestat un bonic, dolç i encantador drac. – de peluix.

Mentrimentres en una altra línia temporal, una rosa i un llibre eren immersos en una batalla lectiu-detallista i re-interpretativa dels fets que els havien dut a acusar-se mútuament de falta de protagonisme. – només ets una flor. – i tu un simple còmic.

#SantJordi

escric

 
Read more...

from Violiste Valencià

Avui he tret la pols al temari de les oposicions. No em diu res. Més aïna m'inspira indiferència, quasi la mateixa amb la qual el vaig comprar.

Essent dubtós en la iniciativa d'emprendre l'estudi, temps arrere em vaig plantejar preparar el meu propi temari, però en pocs instants vaig recordar que no sé estudiar, que les coses se m'obliden i encara més, que no sóc capaç d'aprendre si no ho visc, ho sento... Si no ho experimento, vaja.

Potser només era en el passat.

Així què aquí estic, escrivint i pensant mentre els tres volums romanen a la meua dreta esperant que els òbriga, però no sé encara amb quina factible i encertada intenció.

 
Read more...

from escric

Viatjava sense aturar-se, anant cap al no-res.

Unes llàgrimes candents de perla i cristall enterbolien més enllà de les seues passes, quan una plàcida remor de blues la va fer parar en sec. Al darrere, una veu rascada, despreocupada i profunda, com si fora d'amagat i conversant amb ella mateixa contava tot d'històries sense un final, de les que porten el pesar a l'esquena, rajola sobre rajola.

Tancant els ulls podia olorar el fum dansant de la cigarreta que sostenia, mentre tastava el bourbon que li compensava l'altra mà.

escric

 
Read more...

from Violiste Valencià

M'acabo d'adonar: fa molt de temps que no escolto música per plaer.

Últimament, la banda sonora de la meua vida es basa en música de fons, aquella que m'acompanya al meu dia a dia. A les classes de l'institut, al pujar al cotxe, a les classes de viola i violí, a casa durant els moments d'escriptori... Però l'acció de posar-me quelcom per escoltar i deixar-me portar, ben bé pot fer anys que no ho visc.

Al posar-me aquesta versió del #Passacaglia de Handel per Halvorsen: https://open.spotify.com/track/4Wy450ySqovi8YrebbKwj4?si=160ed104aae942a1

He sentit la imperant necessitat de parar i atendre. Tant, que he deixat el que estava fent, pujat el volum, apagat els llums, tancat els llums i m'he posat a gaudir com feia temps d'aquests inigualables set minuts i pico 🥰

Molt recomanables, per cert.

 
Read more...

from fragmentos etnográficos de la ciudad monstruo

Desde ayer me sentía extraño y hoy desperté sin ganas de salir de casa. Aún así fui a trabajar y me encontré con el Instituto desolado, suelo sentir nostalgia cuando estoy en espacios vacíos que acostumbro habitar con gente, en fin, todo se fue sumando.

El poco ánimo que tenía en la mañana era porque hoy pensaba organizar una conversación sobre nuevas masculinidades y violencias en línea con mis amigos (hombres cis) de la oficina (universitaria), así lo hicimos el año pasado. Mandé un mensaje al grupo de TG para quedar en la hora pero la respuesta fue nula.

Recordé que días antes, entre bromas me dejaron entrever que para ellos era una actividad tediosa y justo ayer otro compañero directamente me comentó que no asistiría a la reunión porque la consideraba “progre” (pretensioda y políticamente correcta).

Todo se fue sumando, y cada vez me sentía más vacío. Recuerdo que el año pasado fui cubículo por cubículo para convencerlos en participar, hoy no tenía ganas de hacerlo y no insistí mas, al final no hicimos nada y a nadie le importó.

Todo el día me sentí con un hueco en en pecho, cuando salí de la oficina intenté identificar lo que sentía y me acordé que meses atrás había sentido algo similar cuando me separé del hacker space en el que participé durante años.

Y entonces lo extrañé muchísimo y me puse a llorar. Extrañé a mis hermanxs con lxs que podía compartir sueños y ponerlos en práctica, extrañé la posibilidad de proponer locuras y encontrar una mirada cómplice durante una asamblea, extrañé ese lugar que ahora está vacío.

 
Leer más...

from Violiste Valencià

Mai ho he viscut, així que em desfogo per aquí.

«Avui he acabat la jornada docent amb dos sentiments trobats: tristesa i ràbia. L'una, per rebre un toc d'atenció, ja que resulta, sóc un professor que insulta els alumnes (suposadament), quan (tot i ser un malparlat de manual 😅ho reconec) mai ho he fet, ni podré fer-ho. I l'altra perquè no puc entendre quin motiu porta a la familiar de pell fina, i de torn, a voler desprestigiar el meu nom com a docent sense conéixer-me, com i què faig a l'aula».⬇️

Puc entendre que la seua filla o fill se senti intimidada si en algun moment de «toc d'atenció» (després de 3 avisos per exercir de borinot a l'aula, faltar al respecte alguna companya, o quelcom semblant) la meua presència inquisitiva amb ulls de «vizco», veu de baríton i mitja dotzena de «galls» durant el discurs, li ha resultat ofensiva.

Les meues sinceres i reverendíssimes «vaja a fer la mà» i «a cagar a la via» disculpes.

Atentament: Santiago Romero i Beltran, «Lo profe malparlat»

 
Read more...

from 404Fanzine

Pensar que el primer caso de ransomware provino de un diskette 5 ¼, fue el famoso PC CYBORG en 1989 🐎. Hoy en día casi obsoletos, reciclando juegos que no funcionan, se transformaron en el estuche perfecto de 404 zine... el cual pretende infectar tu mente con pvnk, hacking y vídeojuegos 👾. Edición limitada de 50 copias en sobre serigrafiado + stickers.

  • Nota a Cemento Armado
  • Hackear es político
  • Chaos Computer Club
  • Techno.. Punk..para consolas Y más

–> 404fanzine@disroot.org

Descargar Zine

 
Leer más...

from Violiste Valencià

Ja som a febrer i comença a advertir l'horitzó d'aquest curs.

Caminar cada dia sobre un fil d'activitats i programacions suposa menystindre el temps, i conseqüentment les setmanes passen a pas de llebre, quasi inapercebudes.

Comunicació audiovisual em permet esprémer les meues capacitats audiovisuals fins al punt de sentir-me com un xiquet amb instruments nous. Publicitat em deixa via lliure per a recuperar les antigues, més absurdes i casposes eines divulgatives d'un temps enrere. L'optativa d'educació física (en aquest cas, expressió corporal), m'inspira a innovar, donada la desesperació i decepció que inevitablement, o no, l'alumnat deixa llegir en les seues perdudes cares. Visual i plàstica de 1r d'ESO, em permet gaudir de l'art de la xicalla, puix la meua tasca de supervisió deixa temps per al consell i la guia. El reforç de matemàtiques, també de 1r d'ESO, ha resultat un esdevindre de problemes (matemàtics, clar) que resoldre, ja que em toca recuperar tot de càlculs i fórmules quasi oblidades dels meus anys de nefast estudiant. Fotografia narrativa m'ha ajudat a poder vore amb els ulls de l'alumnat, i a canviar la manera amb la qual jo miro amb els meus. I finalment l'optativa redundant de música a 2n d'ESO, ha esdevingut l'inici de la formació d'un grup de batucada reciclada, on els instruments els creen elles i els ritmes acaben per acompanyar-los i els ajuden a caminar decidits i sense vergonya cap al demà.

 
Read more...

from decorre

palavra atirada contra a água salta, salta, voa pousa sobre as nuvens, ilhas afunda cada vez mais alto cada vez mais sonhada

 
Leia mais...

from fragmentos etnográficos de la ciudad monstruo

Dieron las 10 de la mañana y aún no llegaba a la oficina. A esa hora siempre ya estoy en la chamba, pero hoy el cansancio se acumuló y no podía hacer las cosas con la misma velocidad que de costumbre.

Sentía el cuello adolorido y los ojos me ardían pero tenía que manejar a toda velocidad porque iba tardísimo. A las 10 casi todos los noticieros radiofónicos terminan, así que cuando acabó primer movimiento, cambié de estación a la Ke huelga.

Sentía cansancio e iba a prisa, pisé más el acelerador cuando de repente escuché en la radio una introducción que me sonaba familiar. Comenzaba una emisión de Comuna, un programa de Horizonte que transmiten (o transmitían) los lunes por la noche.

¿Qué hacía un programa nocturno de una radio pública sonando por la mañana en una radioadio pirata, libre, alternativa o como se llame?

Después del intro identifiqué que se trataba de un episodio transmitido a principios del año pasado sobre una televisión comunitaria que operaba desde un hackerspace de la Ciudad de México. Después de la presentación de la locutora y el locutor, pasaron una cápsula de introducción y le dieron la palabra a lxs invitadxs.

En ese momento llegué a la chamba, entré al estacionamiento y escuché mi propia voz. Una voz grabada a finales de 2021, transmitida en la radio pública en 2022 y retransmitida en la radio libre ahora en 2023.

Escuchar mi voz me dio mucha emoción y una profunda nostalgia. Parecía que habían pasado muchos años desde que dejé de participar en esas aventuras gozosas pero a la vez dolorosas. Y no, apenas han pasado unos cuantos meses de mi separación.

Todo pasó en un par de minutos, un breve instante en el que dejé de sentir dolor, cansancio y prisa. Entonces apagué el motor y se apagó la radio.

 
Leer más...

from Violiste Valencià

Ja! Oficialment ha acabat la 1a avaluació.

Un abans en la meua manera d'entendre i transmetre coneixement a la secundària, i a partir del gener també un després.

Passaré del 0,5 que tenia fins ara a 1 completa gràcies a noves optatives, que potser són prou distants pel que respecta a l'àmbit musical, però no del tot inconnexes i això em suposa un repte, docent, però sobretot creatiu, i m'agrada, em motiva.

Resumint: girem pàgina per iniciar un nou i curiós capítol.

Aneu passant pel blog, el perfil o algun directe per a enterar-vos de quantes parets acabo per menjar-me o si m'he soterrat entre idees i emocions!

#EnsLlegim!

 
Read more...