escric

<< Un punt i prou. Ni seguit, perquè res continua, ni a part, perquè tampoc passem pàgina. Una coma, potser? >>

escric

<< Un raconet del sofà íntim, pacient a l'endemà.

Sona de fons “California Dreamin” imaginant la història, sentint quelcom que mai s'ha viscut >>.

escric

<< Dijous faves en ous. Dijous gèlid, de lluita constant, i de temps alterat.

Persevera, tot arribarà >>.

escric

<< Ser optimista sabent que demà...

El demà encara no ha arribat.

Ser avui i ara, amb tu >>.

escric

Acte 4

<< El metall relluïa amb la claror. – És la pistola del iaio – va murmurar sorprés. Havia vist moltes pel·lícules per a saber que devia comprovar si estava carregada. – Dionís, obre la porta o la tiro avall! – Prova-ho! – S'envalentia ara el jove. – M'estic cansant d'aquest joc! – Se sentia a l'altra banda de la porta amb veu onerosa.

Alhora que parlava, el xiqüelo va obrir la finestra sense fer soroll. Va traure la cama pel brancal, a l'acte li seguia el cap amb la resta del cos i un colp va ressonar a tot el veïnat. Però era de matinada, ningú, ni res va reaccionar. La porta va quedar feta miques. Dionís va esvarar de l'ensurt i va quedar penjant d'una mà. La Isabel arrancava a córrer i va sostindre'l com podia. – Ara què, criatura? Res impedeix que acabes formant part del meu eixam. Fes cas a la mare, va. Tot anirà bé >>.

escric

<< De planta imposant, espera immòbil, baix l'expectant mirada de tota aquella que passa, del pas del temps >>.

escric

<< La força de voluntat, motivada per la motivació de motivar-nos, construint un demà, d'escriure'l i, llegir-lo al teu costat >>.

escric

<< De bon matí el sol fa el seu camí, Mentre el vent interromp fragorós, transeünt >>.

escric

Acte 3

<< La llum de la lluna entrava per la finestra i donava una tètrica claredat a l'algorfa. Dionís havia tancat amb pany i clau per guanyar temps i buscar una manera de sortir o quelcom més contundent per a defensar-se. – La mare tancava perquè no entrarem a tocar les pintures i li férem malbé els llenç. Quins temps... – Se li va ocórrer en un flaix.

Al fons, com un fantasma, estava el cavallet cobert amb un llençol de cotó brut. Dionís va anar cap a ell. Als peus va veure una caixa que al reflex de la lluna, en lletres roges es llegia “aquarel·la”. Va deixar el ganivet i es va posar a regirar-la. De sobte va parar. Tenia quelcom a la mà, ho va treure amb força i, sortint de la seua pròpia ombra, s'apropava a la finestra. A poc a poc la llum descobria el que portava, la cara li canviava i remugava torbat >>.

escric

<< Un matí qualssevol banyat pel plugim de la nit, enllumenat gris cendra, respirant fred de nou, net >>.

escric