Acte 2
<< Se sentien les passes, cada escaló tenia un cruixit diferent. De sobte tot era silenci, només s’escoltava el seu alé feixuc a l’altra banda. – Obre la porta Dionís. Serà ràpid i ni te n’adonaràs. A poc a poc cauràs en un son profund i ja està. – Va tornar el silenci per uns instants. – Va home, serà un esgarrany de no res, unes gotetes i finalment obtindré el nèctar que em fa falta. – Reia amb un somriure àcid i es libava els llavis mentre colpejava joguinejant la porta amb els artells de la mà >>.
escric
<< Si estigueres,
no ho sentiries.
Si pogueres fer-ho,
tu també.
Si fora del color que t'agrada,
indiferent >>.
escric
Acte 1.
<< Dionís va començar a córrer desesperat. Els colps cada vegada era més forts i es notaven més a prop. Va pujar l'escala que portava a l'algorfa, va tancar la porta intentant no fer soroll i l'esperà darrere amb el ganivet a la mà >>...
escric
<< Saps que tot va bé quan despertes al seu costat, quan veure-la dormir et treu un somriure bajà, quan fent-te el cafè del matí amb el coc melós, com ens agrada, que va fer la nit abans et porta a escriure-li aquestes coses perquè sí >>.
escric
<< Tan senzill com veure't,
tan simple com olorar-te,
tan plaer com tocar-te,
tant obvi com estimar-te >>.
escric
<< Et carregues,
l'energia flueix,
l'alegria s'exalta,
la voluntat pren vida
propia >>.
escric
<< Plàcidament dormia la lluna,
dessobre un coixí de núvols,
entre llòbrecs llençols setinats d'estreles >>.
escric
<< Per uns instants
la felicitat creix,
lo positiu t'acompanya
i el benestar queda palés.
En un moment
la imaginació desvaria,
tornes a reviure
i amb tu al costat tot és possible >>.
escric
<< Lligadures
que et porten a contenir l'aire.
Amarres que deixen constància
d'on ets,
qui ets >>.
escric
<< Bach,
bachejadíssimament
bachejat,
bachejant lo bachejable
i per bachejar >>.
escric