escric

<< Un nou dia, previst, no massa incert. El sol vol sortir.

Al carrer nous colors, noves cares, distants, amb recel >>.

escric

<< Dus quasi tres mesos, i els dies pesen, es fan feixucs, i la sola de l'espardenya ja es veu gastada.

T'ho prens amb ètica, aquella filosofia que sempre has predicat, la que esperen de tu i ara també pesa.

La cautela onejant, amb un somriure. Jo complisc, tu compleixes, però ara fa tres setmanes i no pares de tossir.

Ja no somrius tan sovint, treure pit pel complir ja no funciona. Mentre, esperes el temps, qui va de la mà del clima, i si el temporal no baixa, un test, així, com a qui li tiren les cartes >>.

escric

<< La desgana s'apodera, la voluntat es torna trencadissa, carent de color.

Àvida aflicció que arronsa l'ànima, despunta desmesurada, em buida de valor.

Clarianes térboles i dies sondrollats, solitària presència, ja torna demà >>.

escric

<< Saps, o què? Mira com cantes, i et diré què escoltes. “Ta tiiira tira taaa...” >>.

escric

<< Desperta un nou dia, de sol tímid, amagat darrere una flassada nuvolada. De vegades despunta un raig >>.

escric

<< Oh son inevitable, que m'aculls al teu si, clarament divagant, dorment, sinuosa, obsolescent >>.

escric

<< Era dissabte, la casa estava buida i na Mireia asseguda a la terrassa. No feia fred i l'estiu començava a cinglar subtilment els migdia amb la seua calidesa. A la vesprada, quan el pare va arribar a casa, reuní a tothom a la cuina i els va dir – Hem de deixar la casa demà a primera hora. Sigueu ràpids en recollir, ja que no tornarem enrere per res del món. – Eren les set del matí quan tancaven la porta d'un colp i la Judit, la menudeta de la casa, va vore per la finestra damunt de la taula un full aixafinat. A dures penes es llegia “comunicació d'ERTO” >>.

escric

<< Ferida, de lluny, de vida.

Ferida, sagnant, però viva.

Ferida, de records, altiva >>.

escric

El 30 de març vaig començar aquesta aventureta. Discreta, pacient, personal, o no tant, però sobretot, perquè sí. Per traure'm l'espineta del que haguera pogut i no va acabar sent, però ara ja comença a ser.

Escric perquè de tant en tant tinc quelcom a dir, per a fomentar les lletres i la meua llengua, per a compartir, donar color i llum al dia, o adornar de foscor, lluna i estreles la nit.

“escric” ja té 206 seguidores i m'omple d'alegria que tanta persona bonica hagi ajudat a fer-ho possible. La quantitat no és rellevant. La vostra participació, els comentaris, un m'agrada, les històries que heu compartit, els ítems al “microrelat en molts actes” i els missatges privats per felicitar o animar a seguir endavant, ho són tot.

Moltes gràcies, molt amables i un plaer.

Ens escrivim! 🙃

“Salut i bona lletra”

escric

Acte 6

<< La música va deixar de sonar. Tot va quedar en silenci i uns murmuris el trencaven.

El jove va posar-se dret, però li va costar. – No sé que em passa, estic com marejat. – es deia a si mateix. Com va poder, es va torcar la cara amb la mànega de la camisa. Tot era confós, res tenia sentit i cada vegada pareixia que la cosa es torçava més. Va mirar a dreta i esquerra. En un costat tenia un armari de dos metres que l'esclafaria en intentar qualsevol cosa. A l'altra banda la germana havia canviat el violí per un ganivet de plata lluent i un calze.

Al davant, inquisidora – Si m'hagueres fet cas des d'un principi, no estaríem en aquesta situació. Ara compliràs amb el teu destí, i en alta mar, com és tradició, dins del veler de la família, prendràs possessió del teu càrrec i ocuparàs el teu escó. No hi ha altre remei ni sortida. La teua sang signarà el destí al qual estem lligats >>.

escric