longlinefishing

CUATRO

Arriba, en lo alto del cielo, un ojo implacable afila el cepillo.

Sin embargo, no hay vigor en tu montura y no eres pasto para la enfermedad.

Ante tu indiferencia, el peor sueño se retira aterrado, mientras abajo, inasequibles, las vírgenes de carne obran con la bruma.

Por última vez, cuando empiece la siega, te nombrarán HIJA DEL SUELO.

TRES

Haremos que el alma se serene al recordar el lema del campo, y al tomar el cuerpo de Cristo comulgaremos en scroll.

EL NEGRE

El Negre no va fer com el primer Dandi, que des que havia començat la guerra només podia menjar farinetes. Així doncs, després d’ensumar els rastres i marcar les parets escrostonades, sempre tornava just a temps per rebre el seu platet d’escudella.

Per anar fins a la cuina, on l’esperava la mestressa, calia recórrer el passadís. Passava veloç pel costat del despatx, entre l’escala i l’habitació que donava al carrer. Un cop arribaven a l’eixida, esperava que la carn es refredés una mica per no cremar-se els morros, i enterrava la que li sobrava mentre la mestressa intentava que es mengés les patates i la ceba, infructuosament. Era estrany que en tot aquell temps encara no hagués trobat les restes de l’altre Dandi; potser el distreia el gat de la teulada, que se’l mirava amb el seu somriure capgirat.

Al llarg de molts anys, el despatx s’havia convertit en una mena de refugi d’andròmines. Hi havia aparells inservibles, fotos destenyides, una cinta tricolor amb una banda estripada, segells, llibres i monedes del món. A l’hivern el Negre hi entrava per escalfar-se al costat de l’estufa. Quan ja era força gran, durant uns quants dies, va decidir quedar-se immòbil davant la porta del despatx. Per què m’has deixat, havia cridat de sobte la mestressa, abalançant-se sobre l’amo. Un dia també tibarien la corretja, cap al veterinari. Jo no tornaré, havia dit algú altre, abans d’anar cap al front. Un altre dia, la mestressa també creuaria el passadís.

Era inevitable, i no va caldre esperar gaire per saber el que passaria. A l'entrar al despatx, vaig veure que entre els llibres hi havia algunes cartes amagades, breus i acurades, sempre amb un t’estimo, que de seguida van acabar a la paperera. Em va semblar com si un glop se les empassés mentre una mena de fel brotava entre les rajoles. Es buidaven les estanteries i s’omplien les bosses negres. Al carrer, les andròmines decoraven els contenidors. Em vaig posar la cinta tricolor a la butxaca.

Arribaren els nous propietaris. Rere el sostre, la darrera nit, es va sentir una mena de gemec; mica en mica, entre les pupil·les dels gats, es va apagar per sempre. Un cop vam entregar les claus em va semblar que les parets adoptaven el color del cafè amb llet. En un armari només hi va quedar la corretja, allà penjada.

IN ITINERE

“Según lo acordado ayer y llegando sin demora, hemos decidido LLEVAR LA LIJA EN EL RECTO”

El ombligo

Allí donde reposan las heces de Cléo las glorias del queso parecen fundidas pero la carne del Sur se sirve al punto de sal.

Sin embargo, alguien empuja tus sienes mientras divagas sobre el pánico ajeno.

¡¡Despierta!! Pronto los viejos ecos, en el fondo del círculo, nos devolverán tu peor grito.

Toupa (Explosión)

A Xose Vilamoure

Don Joan, plano y recortado, y una niña de primero. Veinticinco sonajeros.

Cuando el profesor lee, anodino, sostenidas en su mano las palabras son barrotes, y su brazo sibilino es temible y traicionero.

Tres por seis le ha avisado de una nueva travesura: “¡Señor... ha sido Montse!” “¡En el cajón le ha metido una gran caricatura!” Y el profesor, furioso, deja a un lado la cordura.

Montse coge sus tijeras. ¡Es hora de vengarse! ¡Cortar, rascar, y atravesar! Cual papel hecho jirones restregado por las mesas Don Joan vuela por el aula. Con él van sus oradores explotando en los cristales con la fuerza de la rabia.

Don Joan, plano y recortado, y una niña de primero. Veinticinco sonajeros.

Instrucciones:

No dejar rastro.

Dejar que todo se haga dentro de los zapatos. Utilitzar la técnica del spolvero.

Quitarse el calzado. Cruzar el césped y escupir a un monumento.

Dedicar un limerick a alguien dispuesto a cortarse un miembro cada día.

No dar hijos al capital.