Acte 2
<< Se sentien les passes, cada escaló tenia un cruixit diferent. De sobte tot era silenci, només s’escoltava el seu alé feixuc a l’altra banda. – Obre la porta Dionís. Serà ràpid i ni te n’adonaràs. A poc a poc cauràs en un son profund i ja està. – Va tornar el silenci per uns instants. – Va home, serà un esgarrany de no res, unes gotetes i finalment obtindré el nèctar que em fa falta. – Reia amb un somriure àcid i es libava els llavis mentre colpejava joguinejant la porta amb els artells de la mà >>.
escric