escric

<< Un somriure que enlluerna de tant escandalós que es veu, una carícia per delectar l'oïda >>.

escric

<< Les parpelles caient m'insten a acabar el dia.

El son m'abraça, escoltetes a cau d'orella.

Dolça nit >>.

escric

<< Quan la inspiració va, se'n torna i, també desapareix.

Agafar el fil, emprendre un seguit de lletres, però no poder endreçar-les.

Avui la butxaca de les lletres, habitualment endreçades, textualment és un “o no” >>.

escric

Passen els moments, cíclics, redundants.

La pluja no es cansa, plou, sospira i, torna a caure.

Xiuxiueigs de llàgrimes de plata es precipiten sobre un buit rellent.

escric

Va ser, una tarde de primavera.

L'Eulàlia passejava jugant pel brancal mirant de fer equilibris, quan va recordar que havia d'anar al galliner a pels ous i, deixant-se caure sobresaltada li caigué el mòbil a la séquia. Es feia tard, queia la foscor i volia poder sortir d'allí tan prompte com pugués. El telèfon, “xopet”, no funcionava i, a la finca no hi havia fixe. – Si venim vegades comptades! Diria la mama. – S'esbelegava.

Caminava cap al tancat quan va veure que la porta de reixa ja estava oberta. – Que colló... – No va poder contenir la imaginació i ja veia quelcom podrit per terra. – Siga animal o persona, em toca la grossa, ja veuràs! – Arrimant-se a poc a poc tot pareixia a lloc, res estrany, fins que en girar encarant-se cap a les “morunetes” el va veure. Un dels pollastres de la iaia estava fora de la gàbia i picotejava el que pareixia, un anell empastrat de... Sang?

• Fuig! Deixa-ho! – L'Eulàlia es va ajupir tremolant i amb escrúpol el va agafar, va mirar a dreta i esquerra i va sortir corrent. Després d'uns mestres, en arribar a la basseta, va parar. Es va mirar l'anell, el va netejar i tot just...

• Què fas?

• Hòstia mama! – va cridar la xiqueta.

• Vaja, disculpe'm la senyoreta. Trigaves molt i m'he preocupat. Tot bé?

• M'he entretingut al galliner, he trobat...

• Sí?

• Res, coses meues. Que m'ha caigut el telèfon a la séquia. – Bufava resignada. – I m'he deixat els ous.

Van seguir el camí fins a l'entrador de la sénia, on estava el cotxe i la caseta del pou, a la que no podien entrar des que va faltar el pare.

• Mama, què li va passar al papa?
• Quan va arribar la policia el van trobar estés a terra. Pareix que es va desmaiar.
• Però van dir que tenia un colp al cap.
• Deguera ser per la caiguda, jo estava amb les gallines... L'Eulàlia pareixia inquieta.
• Mama, ja has trobat l'anell?

escric

<< Se sent ploure, i trencar les gotes a la persiana.

S'escolta el vent, i trontollar les fulles als arbres.

Fa olor de mullat, a nou i net, a terra, a somni >>.

<< Amb pas ferm, mirada fixa, personalitat, confiança i, sempre endavant >>.

escric.

<< Despertar baix el cel enlluernant d'un dia ennuvolat, lluent i gris argent, tèrbol i plorós, antic. >>

escric

<< Temps enrere, decididament vaig decidir no mirar cap al passat, decidint anticipar-me al que demà decidiré. >>

<< Esgarrar l'avui, tornar a cosir-lo i, vestir-lo demà. >>