Va ser, una tarde de primavera.
L'Eulàlia passejava jugant pel brancal mirant de fer equilibris, quan va recordar que havia d'anar al galliner a pels ous i, deixant-se caure sobresaltada li caigué el mòbil a la séquia. Es feia tard, queia la foscor i volia poder sortir d'allí tan prompte com pugués. El telèfon, “xopet”, no funcionava i, a la finca no hi havia fixe. – Si venim vegades comptades! Diria la mama. – S'esbelegava.
Caminava cap al tancat quan va veure que la porta de reixa ja estava oberta. – Que colló... – No va poder contenir la imaginació i ja veia quelcom podrit per terra. – Siga animal o persona, em toca la grossa, ja veuràs! – Arrimant-se a poc a poc tot pareixia a lloc, res estrany, fins que en girar encarant-se cap a les “morunetes” el va veure. Un dels pollastres de la iaia estava fora de la gàbia i picotejava el que pareixia, un anell empastrat de... Sang?
Fuig! Deixa-ho! – L'Eulàlia es va ajupir tremolant i amb escrúpol el va agafar, va mirar a dreta i esquerra i va sortir corrent. Després d'uns mestres, en arribar a la basseta, va parar. Es va mirar l'anell, el va netejar i tot just...
Què fas?
Hòstia mama! – va cridar la xiqueta.
Vaja, disculpe'm la senyoreta. Trigaves molt i m'he preocupat. Tot bé?
M'he entretingut al galliner, he trobat...
Sí?
Res, coses meues. Que m'ha caigut el telèfon a la séquia. – Bufava resignada. – I m'he deixat els ous.
Van seguir el camí fins a l'entrador de la sénia, on estava el cotxe i la caseta del pou, a la que no podien entrar des que va faltar el pare.
- Mama, què li va passar al papa?
- Quan va arribar la policia el van trobar estés a terra. Pareix que es va desmaiar.
- Però van dir que tenia un colp al cap.
- Deguera ser per la caiguda, jo estava amb les gallines... L'Eulàlia pareixia inquieta.
- Mama, ja has trobat l'anell?
escric