Antígona a Luggones

A les portes d'una nova temporada que, de moment, s'assembla a les anteriors, alguns mirem cap al Pròxim Orient amb preocupació i ansietat, però la majoria mira cap a una altra banda. «Tot s'arreglarà», «Esperem que Trump no faci més asenades»... es diuen mentre fan vida normal. L'escalada del preu del petroli i els problemes de subministrament creixent als països més pobres omplen les portades internacionals, però semblen impermeables a la premsa local. Total, quina importància pot tenir el preu del querosè dels avions i del fueloil dels vaixells en un lloc aïllat com... una illa?

En les pitjors previsions, si l’estret d’Ormuz roman tancat, si la guerra empitjora, si el petroli supera els 150 $ (o més) de manera sostinguda, el motor que és per Eivissa el turisme de masses podria aturar-se en sec aquest mateix estiu. El model familiar i low-cost, que va permetre un cert repartiment dels beneficis (a costa de transformar un paradís natural en un parc temàtic sense habitatge per als residents), s’enfonsaria sense remei. Però alerta. Aquesta etapa postpandèmia ens hauria d'haver ensenyat a ser curosos en les prediccions. El complex industrial-militar-immobiliari-turístic-borsari que anomenem de forma pràctica capitalisme és un sistema del tipus «antifràgil». Com l'eucaliptus als incendis, els grans capitals sempre surten beneficiats de les grans crisis. Una Eivissa que ja s'ha posicionat com a destinació cara, dins una Espanya políticament estable (per molt que les tertúlies de tele diguin el contrari), energèticament millor preparada que la resta d'Europa i geogràficament lluny d'Ucraïna i Iran pot ser un perill, precisament per no ser-ho.

La paradoxa és que l'altra cara de la moneda del model eivissenc, el turisme de luxe, que per raons ètiques i mediambientals hem criticat tant o més que la «massificació», serà qui millor aguantarà l'envestida de preus (com ja ho ha demostrat). Ara bé, ja sabem com distribueix la riquesa aquest segment: escurant de baix cap a dalt i fent desaparèixer màgicament els bitllets a altres paradisos, els de tipus fiscal. Fins i tot amb restriccions severes de combustibles, l'opulència i la joie de vivre de les viles de luxe no canviaran, mentre la població local ja pot patir restriccions de moviment a força de toc de queda policial. Una situació no tan diferent de la que vam viure a la pandèmia.

Ara bé, hem d'aprendre a pensar més en sistemes, no en fets concrets: el turisme, tant el de masses com el de luxe, depèn directament de la bonança econòmica dels països emissors i receptors i del seu grau de desigualtat social. Si Alemanya, Itàlia i el Regne Unit entren en recessió per qualsevol dels punts crítics d'inestabilitat global (energia, subministraments, IA, bombolles financeres...) la caiguda de la demanda turística a Eivissa serà paral·lela al problema del querosè. La gent no viatja de vacances quan li costa arribar a final de mes i cada cop són més els europeus que es veuen en aquesta situació. Els megaiots amarrats al port de Vila, propietat de capos de l'OPEP, magnats russos i empresaris nord-americans, probablement sí que vindran, com cada any. A fer vacances juntets, com amiguets que són, a competir pel xampany més car, mentre dessagnen els seus països i el nostre.

Espanya té les refineries més grans d'Europa. Recordem que Repsol és una potència mundial, una que va voler perforar el mar Balear fins fa molt poc. Ens agradaria creure que van anar-se'n per pressió popular (Visca l'Aliança Mar Blava! Eivissa diu no!) però probablement va ser un simple càlcul de rendibilitat en un món on la TRE (taxa de retorn energètic) és cada cop més dolenta. Total, que per pura xiripa, es van haver d'especialitzar en el «downstream». I a més, també de xiripa, som una península (amb molts ports estratègics), situada lluny del conflicte rus i ben sortit (de moment) per Àfrica i per l'Atlàntic. Produïm el 80% del querosè que consumim (sempre que arribi el cru) i segons les autoritats tenim assegurades reserves estratègiques per passar l'estiu, fent alguns ajustos no menors. Gastar reserves estratègiques per garantir l'arribada de turistes és un concepte que hauria de fer-nos pensar el model de societat que tenim, però no vull insistir. Els avions que omplin el dipòsit als aeroports espanyols se'n beneficiaran comparativament, sempre que Espanya i Europa arribin a un acord de reorganització logística raonablement just pels interessos d'uns i altres, però no evitarà una punxada de la demanda si l'economia europea entra en crisi dura.

Suposem un escenari més optimista. Si demà mateix (principis de maig) es firma la pau, la caiguda (temporal, volàtil) del preu del cru podria provocar un efecte rebot d'ofertes de darrera hora i vacances no previstes, similar al que vam viure en acabar la pandèmia. Una eufòria desmesurada ens abocaria a xifres rècord de visitants a una illa amb greus dificultats per mantenir els seus serveis mínims (aigua, salut, habitatge) i una inflació i precarietat que no baixaran. En aquest cas, haurem de demostrar si hem après alguna cosa per 2027, 2028... si volem ser la cigala o la formiga del compte. Una cosa és clara, l’electrificació de vols i vaixells no arribarà l'estiu de 2027, ni pel 2030.

Jo només dic una cosa: Mirem les previsions energètiques i climàtiques de la comunitat científica, i planifiquem la resiliència social i econòmica d'Eivissa en conseqüència. Vivim a un dels llocs més vulnerables al canvi climàtic del planeta. Aquest estiu podria ser que toqués El Niño. Això vol dir possibles onades de calor i danes més fortes que les darreres. Ja ens n'hem oblidat, però a la darrera dana va haver de venir l'UME i es va declarar «zona catastròfica». Catàstrofe: Un terme que ja comencem a acceptar dintre de la nova normalitat climàtica i que és important per asseguradores i assegurats quant a la reconstrucció després d'esdeveniments destructius. És raonable pensar que asseguradores i governs en algun moment deixaran de considerar excepcionals les coses que han deixat de ser-ho. Ningú no voldrà finançar la reconstrucció d'un passeig marítim condemnat a desaparèixer. Aquesta connexió entre vulnerabilitat climàtica, dependència energètica i préstecs financers és la clau de tot.

Les dependències són tantes que no sé posar-les estructuradament, per escrit. Ho intentaré explicar a la xerrada «No Normal» de la setmana que ve.

Per sort tindrem en Juan Bordera, que sap explicar tot això com ningú. No us ho perdeu!

Dame un LikeFreely | Antigona i els Fenicis es el blog personal de Pau Kokura con licencia CC BY-NC-SA 4.0 | Escrito con Inteligencia Animal | Contacta en kokura.design