Essent dubtós en la iniciativa d'emprendre l'estudi, temps arrere em vaig plantejar preparar el meu propi temari, però en pocs instants vaig recordar que no sé estudiar, que les coses se m'obliden i encara més, que no sóc capaç d'aprendre si no ho visc, ho sento... Si no ho experimento, vaja.

Potser només era en el passat.

Així què aquí estic, escrivint i pensant mentre els tres volums romanen a la meua dreta esperant que els òbriga, però no sé encara amb quina factible i encertada intenció.

Lo Violiste

Últimament, la banda sonora de la meua vida es basa en música de fons, aquella que m'acompanya al meu dia a dia. A les classes de l'institut, al pujar al cotxe, a les classes de viola i violí, a casa durant els moments d'escriptori... Però l'acció de posar-me quelcom per escoltar i deixar-me portar, ben bé pot fer anys que no ho visc.

Al posar-me aquesta versió del #Passacaglia de Handel per Halvorsen: https://open.spotify.com/track/4Wy450ySqovi8YrebbKwj4?si=160ed104aae942a1

He sentit la imperant necessitat de parar i atendre. Tant, que he deixat el que estava fent, pujat el volum, apagat els llums, tancat els llums i m'he posat a gaudir com feia temps d'aquests inigualables set minuts i pico 🥰

Molt recomanables, per cert.

Lo Violiste

«Avui he acabat la jornada docent amb dos sentiments trobats: tristesa i ràbia. L'una, per rebre un toc d'atenció, ja que resulta, sóc un professor que insulta els alumnes (suposadament), quan (tot i ser un malparlat de manual 😅ho reconec) mai ho he fet, ni podré fer-ho. I l'altra perquè no puc entendre quin motiu porta a la familiar de pell fina, i de torn, a voler desprestigiar el meu nom com a docent sense conéixer-me, com i què faig a l'aula».⬇️

Puc entendre que la seua filla o fill se senti intimidada si en algun moment de «toc d'atenció» (després de 3 avisos per exercir de borinot a l'aula, faltar al respecte alguna companya, o quelcom semblant) la meua presència inquisitiva amb ulls de «vizco», veu de baríton i mitja dotzena de «galls» durant el discurs, li ha resultat ofensiva.

Les meues sinceres i reverendíssimes «vaja a fer la mà» i «a cagar a la via» disculpes.

Atentament: Santiago Romero i Beltran, «Lo profe malparlat»

Lo Violiste

Caminar cada dia sobre un fil d'activitats i programacions suposa menystindre el temps, i conseqüentment les setmanes passen a pas de llebre, quasi inapercebudes.

Comunicació audiovisual em permet esprémer les meues capacitats audiovisuals fins al punt de sentir-me com un xiquet amb instruments nous. Publicitat em deixa via lliure per a recuperar les antigues, més absurdes i casposes eines divulgatives d'un temps enrere. L'optativa d'educació física (en aquest cas, expressió corporal), m'inspira a innovar, donada la desesperació i decepció que inevitablement, o no, l'alumnat deixa llegir en les seues perdudes cares. Visual i plàstica de 1r d'ESO, em permet gaudir de l'art de la xicalla, puix la meua tasca de supervisió deixa temps per al consell i la guia. El reforç de matemàtiques, també de 1r d'ESO, ha resultat un esdevindre de problemes (matemàtics, clar) que resoldre, ja que em toca recuperar tot de càlculs i fórmules quasi oblidades dels meus anys de nefast estudiant. Fotografia narrativa m'ha ajudat a poder vore amb els ulls de l'alumnat, i a canviar la manera amb la qual jo miro amb els meus. I finalment l'optativa redundant de música a 2n d'ESO, ha esdevingut l'inici de la formació d'un grup de batucada reciclada, on els instruments els creen elles i els ritmes acaben per acompanyar-los i els ajuden a caminar decidits i sense vergonya cap al demà.

Lo Violiste

Un abans en la meua manera d'entendre i transmetre coneixement a la secundària, i a partir del gener també un després.

Passaré del 0,5 que tenia fins ara a 1 completa gràcies a noves optatives, que potser són prou distants pel que respecta a l'àmbit musical, però no del tot inconnexes i això em suposa un repte, docent, però sobretot creatiu, i m'agrada, em motiva.

Resumint: girem pàgina per iniciar un nou i curiós capítol.

Aneu passant pel blog, el perfil o algun directe per a enterar-vos de quantes parets acabo per menjar-me o si m'he soterrat entre idees i emocions!

#EnsLlegim!

Lo Violiste

Tornant al seminari; escolto, observo, pregunto i exposo els meus dubtes i surto amb la mateixa sensació, la utilitat que veig al que la majoria fan (curradíssim i original en molts casos), és de passatemps. Sí, fomenten competències i continguts musicals diversos, permetent que l'alumna obtingui determinades capacitats i ferramentes artístiques, cognitives, socials, creatives, psicomotrius i òbviament musicals, però i les útils per a la vida a peu de carrer i les laborals? Em quedo amb les ganes de vore una utilitat real de la música, més enllà de lo abstracte.

Escrivint això veig que potser l'educació o la docència no ha de pretendre un fi productiu, laboralment parlant, potser, la finalitat és de creixement i maduresa personal, de l'alumna, en aquest cas. Si és així, em fa l'efecte que no vaig entendre el que em volien ensenyar al màster del professorat i que potser com a professor i músic estic obsolet. Igual només soc un músic d'instrument més.

El que sí tinc clar i sé amb certesa, és que seguiré anant allà on calgui per a conèixer noves professionals, aprendre i descobrir noves metodologies i múltiples maneres de fer. Qui sap, igual algun dia aprenc a cer classe i ensenyar de veres.

Lo Violiste