Arriba, en lo alto del cielo, un ojo implacable afila el cepillo.

Sin embargo, no hay vigor en tu montura y no eres pasto para la enfermedad.

Ante tu indiferencia, el peor sueño se retira aterrado, mientras abajo, inasequibles, las vírgenes de carne obran con la bruma.

Por una sola vez, cuando empiece la siega, te nombrarán HIJA DEL SUELO.

Haremos que el alma se serene al recordar el lema del campo, y al tomar el cuerpo de Cristo comulgaremos en scroll.

El Negre no va fer com el primer Dandi, que des que havia començat la guerra només podia menjar farinetes. Així doncs, després d’ensumar els rastres i marcar les parets escrostonades, sempre tornava just a l’hora de rebre el seu platet d’escudella.

Per anar fins a la cuina, on l’esperava la mestressa, calia recórrer el passadís. Passava veloç pel costat del despatx, entre l’escala i l’habitació que donava al carrer. Un cop arribaven a l’eixida, esperava que la carn es refredés una mica per no cremar-se els morros, i enterrava la que li sobrava mentre la mestressa intentava que es mengés les patates i la ceba, infructuosament. Era estrany que en tot aquell temps encara no hagués trobat les restes de l’altre Dandi; potser el distreia massa el gat de la teulada, que se’l mirava mentre es recargolava amb el seu somriure capgirat.

Al llarg de molts anys, el despatx s’havia convertit en una mena de refugi o gabinet d’andròmines. Hi havia aparells inservibles, fotos destenyides, una cinta tricolor amb una banda estripada, segells, llibres i monedes del món. A l’hivern el Negre hi entrava per escalfar-se al costat de l’estufa. Quan ja era força gran, durant uns quants dies, va decidir quedar-se immòbil davant la porta del despatx, sense fer cas a ningú. Per què m’has deixat, havia cridat de sobte la mestressa, abalançant-se sobre l’amo. Un dia també tibarien la corretja, cap al veterinari. Un altre dia, la mestressa també creuaria el passadís. Jo no tornaré, havia dit algú altre, abans d’anar cap al front.

Era inevitable, malgrat les meves esperances. Com que un germà volia els diners i l’altre ho veia poc clar, no va caldre esperar gaire per saber el que passaria. Quan van entrar al despatx, a la contraportada dels llibres s’hi amagaven algunes paraules furtives, i entre els diversos volums també hi havia algunes cartes, breus i acurades, sempre amb un t’estimo, que de seguida van començar a agitar-se. Un glop se les emportava mentre una mena de fel brotava entre les rajoles. Es buidaven les estanteries i s’omplien les bosses negres. Al carrer, les andròmines decoraven els contenidors. Em vaig posar la cinta tricolor a la butxaca.

Van arribar els nous propietaris. Rere el sostre, la darrera nit, es va sentir una mena de gemec; el retret era per tots nosaltres. Va ressonar una estona per les teulades, entre algunes pupil·les, fins que es va apagar per sempre. Un cop vam entregar les claus em va semblar que les parets adoptaven el color del cafè amb llet. En un armari només hi va quedar la corretja, allà penjada.

Llegaré sin demora -tu don me ha sido tolerado- al océano de cuchillas.

Después, tras la marea aséptica, veré fijado el recorrido y lo ocultaré en un blíster.

¿Qué es lo que os huele tan mal? El candado y la verdura, dicen. Por un puñado de urea lleváis la lija en el canal.

Allí donde reposan las heces de Cléo las glorias del queso parecen fundidas pero la carne del Sur se sirve al punto de sal.

Sin embargo, alguien empuja tus sienes mientras divagas sobre el pánico ajeno.

¡¡Despierta!! Pronto los viejos ecos, en el fondo del círculo, nos devolverán tu peor grito.

Monarca de palangre, Hez de la cornucopia, Cisne de los verdugos, Parto de los gusanos.

En el Futuro las Ratas heredarán la Tierra, establecerán el Matriarcado y comerán escarabajos.